El context
Dramatis Personae
La Buena, sense cames
Johanna
Boris, sense cames
Tretze amputats de cames de l’asil d’amputats
Dos criats
Dos infermers
Tots els amputats van en cadires de rodes
Comentaris
La primera obra de Thomas Bernhard mostra una societat tancada: la història de la Buena, una dona sense cames asseguda en una cadira de rodes que imagina la realitat a la seva manera i acaba celebrant una macabra festa d’aniversari pel seu marit Boris, també amputat de les dues cames, i els seus tretze companys de patiment.
L’obra presenta una realitat radicalment reduïda: les limitacions de l’espai, les mutilacions físiques i les reduccions lingüístiques es reflecteixen en l’empobriment de les relacions humanes. L’obra és una moderna dansa macabra. Thomas Bernhard diu: “El meu tema és la mort perquè el meu tema és la vida, incomprensiblement, sense ambigüitats”.
(Dramatis Personae i Introducció, Una fiesta para Boris, Ed. Suhrkamp 440, 1970)
La Buena parla del món i dels seus semblants, dels seus actes i les seves malalties –és monstruosa i fràgil, destructiva i amb necessitat de ser estimada. Plena de desconfiança i de gelosia, terroritza els que l’envolten: la seva criada, Johanna, que aparentment accepta els seus canvis d’humor i Boris, el coix que ha escollit de l’asil per a casar-s’hi. Però mentre la Buena es deixa endur pel seu discurs eufòric succeeix tot el contrari: una relació es desenvolupa entre Boris i Johanna, lluny del seu recital monomaníac. És com si per uns moments un espai utòpic s’obrís, un espai que no pot ser controlat pel discurs de la Buena. El llenguatge entretallat i precipitat de la Buena desemboca finalment a la festa grotesca per a Boris. Un grup memorable d’amputats de l’asil s’ha ajuntat per a celebrar l’aniversari de Boris, el poder utòpic del qual es fa evident en el moment de la seva desaparició: “Boris sempre ens ha donat la sensació que per uns moments teníem cames”.
“Una fiesta para Boris”, el seu primer intent de fer teatre “comercial”, fou escrita el 1967 i s’estrenà a Hamburg tres anys més tard amb un èxit de públic notable. La crítica fou més reticent i, en la major part, es limità a dir que Bernhard era una espècie de Beckett de segona fila. Així, Peter Rühmkorf escrigué: “Una fiesta...” és només una brillant adaptació de “Fin de partie”, en què, tanmateix, falta una cosa: la qualitat dramàtica”. A Bernhard, per qui Beckett (que en realitat morí el 1989) portava pràcticament mort una desena d’anys i només enviava “curts missatges d’ultratomba”, la comparació l’irritava. Potser per això no vacil·là en revelar una font d’inspiració més directa: “Les bonnes” de Jean Genet (a qui havia conegut casualment pels carrers de Viena).
Si s’examina el text mecanografiat d’una de les primeres versions de l’obra, existent avui en el llegat de Bernhard, s’aprecia l’enorme número de correccions que va anar introduint, a mà i a màquina, en un text que sembla molt simple. L’obra es titulava aleshores “Die Jause” (paraula típicament austríaca que significa alguna cosa així com “el gran berenar”) i un altre títol anterior fou, sembla ser, “La senyora inventada”. En qualsevol cas, un dels seus temes centrals és el de les relacions amo / criat, tan freqüent –des de Brecht fins a Fassbinder- en el teatre modern alemany. No obstant, en “Una fiesta...” –que, com totes les obres de Bernhard, té un fort component autobiogràfic- hi ha també una sàtira ferotge de la suposada bondat de les persones caritatives. Die Gute, és a dir, la Bona, només practica l’amor al pròxim per a humiliar a servents i invàlids, i no pot contenir una gran riallada davant la mort del fatxenda a qui ha convertit en el seu marit.
Bernhard una vegada va qualificar aquesta obra d’inhumana i digué que, en escriure-la, no havia pensat en homes sinó en muntanyes de carn embenades, com si estiguessin retratades per Francis Bacon. L’obra és important en la seva carrera perquè marca la seva primera trobada amb Claus Peymann, el director que millor va saber entendre’l (“l’únic que encerta el blanc”). El final, amb un banquet en què de sobte fa la seva aparició un convidat sinistre no invitat, és típicament bernhardià i té el seu antecedent clar, com ha assenyalat Hans Höller, en un clàssic austríac: “el Jedermann” de Hofmannsthal. Tanmateix, en Bernhard no hi ha redempció, ni mai n’hi haurà.
Als espanyols, quasi inevitablement, “Una fiesta...” els recordarà “Viridiana”, però és dubtós que Bernhard arribés a conèixer ni tan sols l’obra de Buñuel.
(Introducció per Miguel Sáenz , Una fiesta para Boris, Hiru de Hondarribia/ Guipúzcoa 2001)
